Vaig dir-li que si, ja que no podia anar caminant pel càmping xopa.Va pujar a la bici i seguidament jo em vaig posar dreta a darrere seu, aquell petit viatge va ser del millors de la meva vida, Jo reia, ell reia i ens explicàvem coses, coses que mai li hauria explicat a ningú, o jo sabia que ell era de confiança, bé no ho sabia , només ho intuïa. Ja esta, es aquí, li vaig indicar a en Ferran.va parar la bici , vaig baixar i em va dir:
Dema anirem tots a fer una excursió a una muntanya de aquí a prop, i ens quedarem una nit allà, en tendes de campanya i el dia següent tornarem, pots venir si els teus pares et deixen...
Jo tota convençuda li vaig respondre:
Ja, només hi ha dos problemes, Primer ,estic amb una amiga i no la puc deixar sola, i segon, Nomes estem nosaltres dos, no hi ha cap pare al que li pugem preguntar...
Ell va riure i va dir que per la tarda vindria i ens o acabaria de explicar ,i ens vam dir adéu com amics que érem. Tot seguit vaig tancar la porta i vaig deixar anar un sospir, vaig veure totes les persianes baixades i les llums apagades i de sobte es va obrir una llanterna que m’ apuntava a la cara, espantada vaig deixar anar un xiscle, i una veu dolça em va dir que estès tranquil·la que no era pas cap Psicòpata i no em volia matar. Era la Clara , i després d’ un llarg interrogatori amb la llum de la llanterna a la cara, van tocar a la porta, eren en Ferran i en Pol, que es van estranyar al veure-ho tot tan fosc. I lis vaig explicar que la Clara m’havia fet un interrogatori, després de explicar-los tot això , en Pol va preguntar si al final hi aniríem, la Clara em va mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada