Capítol 2

Després d' un viatge ple de musica i radio flaixbac vam arribar al càmping, la Clara i jo vam baixar vam agafar les maletes, vam dir adéu als pares i vam quedar-nos mirant com aquell cotxe gris anava cada cop més lluny fins que va girar a la cantonada , després d' això vam bufar i vam dir
- un, dos i tres!
ens vam girar i vam observar ho que seria el nostre habitatge durant l'estiu, era com tothom els imagina, coberts de pinassa amb petites cases de fusta, i ple de nenes i nenes de totes les edats jugant entre ells....
Era perfecte, vam anar a una caseta amb un cartell que hi posava " recepció " i vam demanar la clau ens havia tocat la caseta 222, vam anar caseta per caseta mirant avera quina portava el numero 222, fins que per fi vam arribar, i vam introduir aquella clau, que ens obriria la porta de la nostre llar. vaig tirar la meva maleta al terra i vaig pujar les escales corrents i vaig obrir una porta on vas trobar dos llits , vaig asseurem a un llit i després a l' altres, i vaig estirar-me al més còmode i vaig dir:
-MEU!
Aquella simple paraula va ser la que em va donar el privilegi del llit més còmode.
Mentre la Clara desfeia la  seva maleta , jo vaig anar a donar un vol pel càmping per veure com era, Hi havia un llac, amb aigua cristal·lina, mi hi vaig acostar i va ser tanta la mala sort que vaig caure des de aquella petita construcció de fusta, fins l' aigua, i un grup de nois i noies de la meva edat que estaven a l' aigua em van venir a ajudar:
-se que l' aigua esta fresca  i que no ho has pogut resistir, però dona.. per lo menys treu-te les sabates...
vaig riure, em vaig sentir millor al saber que no s' en riurien de mi, al saber que havia fet nous amics,vaig contestar-li la broma a aquell nen diguent-li:
esque anava tant despistada mirant l' aigua fresca que  em pensava que les bambes eren impermeables...
va riure i em va oferir portar-me en bicicleta fins la caseta perquè no tingues que anar fins allà tota mullada