Capítol 6

Vaig trucar a la Clara, però no va contestar , les bessones  sense cobertura, a en Ferran no el trucava ni boja! Així que vaig trucar a en roger que va venir de seguida a buscar-me,  Li vaig donar les gracies, i ell al veure que no tenia el meu  inborrable somriure a la cara em va fer explicar-li tot, després vam marxar.Fins arribar a un lloc, un preciós acantilat des de on es veia tot, fins hi tot es veia a la Clara, com no inventant-se una excusa per parlar amb en pol, l’elena i la selene ballant el waka waka amb una nena a la que encara no coneixia, fins hi tot es veia el nen al que abans havia picat, que encara estava flipant, però a en Ferran no se’l veia. Jo li vaig preguntar a en Roger que hi fèiem allà, i ell em va explicar que sempre que venen a fer l’ acampada ve aquí, a deixar tota la seva ràbia fora, cridant tot el que pot , i que aquest any havia vist que jo també ho necessitava, però que no li digues a ningú, que era el seu secret. Vam contar fins a tres i...Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Em van saltar les llàgrimes mentre cridava, em sentia tan bé al cridar...Sentia com tot ho dolent em sortia i que totes les meves pors i temors s’ allunyaven, Gracies a en Roger, em sentia molt millor.

-I perque us vau enfadar?

-Per  por...

-Quina por?

-Por a que tot surti malament o a que a algun dels dos fagi mal a l’altre, a més quan acabi l’ estiu... Però jo penso diferent, el que ell diu no té sentit, sempre et faran mal i no per això tens que deixar de intentar-ho,  en algun moment ja arribarà la persona amb la que funcionarà, però si no ho intentem, potser mai arribarem a saber si era ell l’adequat.

En Roger va donar-me la raó i em va dir que abans de trobar a l’Elena li havien fet mal moltes persones. Després d’ això vam baixar al campament on tothom ens buscava com desesperats, Fins hi tot en Ferran, Que  quan ens va veure va venir corrents i em va donar una abraçada i em va dir que no ho fes mai més això de desaparèixer, em sentia molt culpable, perquè el Ferran encara plorava i plorava del ensurt.

-No ploris més siusplau...

-Es que per uns moments he sentit que et perdia, i això m’ha fer reflexionar molt, T’estimo.

L’Elena  va saltar sobre en Roger i en Roger li va respondre amb un dolç petó.. 

Capítol 5 Curteet però inteens!

CATAPUM! Va caure a sobre meu i jo a sobre la cabanya, i clar, es va desmuntar tot!

Estàvem tan a prop...  encara que ens haguéssim cardat una bona ostia, era tan romàntic tot allò, si ho se, estar a sota una cabanya desmuntada i amb algú aixafant-te no ho es gaire, però estava tan enamorada que ni notava el seu pes a sobre, ell va riure, jo vaig riure, Les bessones , la Clara , en Pol i en Roger ens van ajudar a treure’ns tot allò del damunt en Ferran es va aixecar i em va agafar la ma per tal de que em pogués aixecar, i com no, Vam tenir que muntar un altre cop la cabanya. Després de tota la feina que ens va donar la cabanya dels nassos, vam tenir temps lliure, Perfi! On acampàvem, hi havia més gent, i sobretot uns nens mot capullus, bé capullus no eren, esque ens van agafar en un mal moment perquè  jo estava molt trista, perquè resulta que vam discutir amb en Ferran per una tonteria molt grossa, i jo em vaig anar a una graan roca i em vaig assentar a dalt , i va venir un nen d’ aquells i em va dir:

-Somriu, estar trist no serveix per res.

I jo, estava d’ una mala llet que matava amb la mirada i vaig donar-li un cop de puny a aquell nen i vaig dir-li:

-Somriu tu ara, sagnar no serveix per res!

I m’ en vaig anar, el nen es va quedar allà, al·lucinant i sagnant, quin caràcter!

Vaig anar per camins, tots diferents, fins que m’ en vaig adonar d’ una cosa, M’havia perdut !

Capítol 4

La Clara va afirmar amb el cap i jo ven emocionada vaig dir:

-Tooooomaa!!!

Vam anar a dormir, l’ endemà ens vam aixecar i Jo em vaig posar uns pantalons curts de xandall i la mateixa camiseta que la Clara, una de McFly, ens encantaven... Vam agafar les bosses on ho portàvem tot, i jo, em vaig posar el meu estimat mp3 a la butxaca, també tenia un mp5 però casi mai l’utilitzava. Ens vam trobar tots  a peu de muntanya i quan hi vam ser tots vam començar a caminar, com la Clara estava molt ocupada parlant amb en Pol, jo em vaig posar els auriculars i vaig posar Transylvania de McFly, la meva cançó preferida, Quan estava per l’ estribillo de la cançó algu per derrera em va arrancar els auriculars de les orelles i em va dir:

-Cantes Molt bé :D

 En aquell mateix instant vaig pensar literalment*Meeerda!* però ja estava fet, aixins que em vaig limitar a somriure i  preguntar-li si volia un auricular, ell s’ el va posar,  i va dir:

-Son bons! Qui son?

-Mcfly :D

-Cantes millor tu, però també m’agraden!

Sense cap intenció de fer-ho em vaig posar vermella i cuan ell ho va veure em va llançar un somriure d’ aquells que et deixen morta i va marxar cap endavant , no perquè volgues, sinó perquè dos nenes li van dir...

Em van preguntar si allò que cantava era Mcfly, i com no , lis vaig dir que si, em van explicar que eren bessones, allò em va impactar, no s’ assemblaven en res, una era alta amb els ulls verds i els cabells foscos, la segona era rossa amb uns maquissims ulls blaus que li destacaven molt, però no mes que el gran somriure que portava tota l’ estona, es deien  Elena i Selene Portes,  Tothom lis deien les germanes portes, Però a mi m’ agradaven més els seus noms.

Vam passar-nos casi tot el viatge parlant, ahh , la clara s’hi havia afegit feia rato, però estava tan callada que no es en vam adonar fins passats uns 5 minuts! A l’ elena la va venir a buscar un noi alt,alt no, altíssim com ella es deia roger, feien tan bonica parella...

Vam arribar adalt i despres de dinar el nostre super entrepà vam muntar les tendes, va venir en ferran a ajudar nos, i  mentres parlàvem algu el va empunxar i...

Capítol 3

Vaig  dir-li que si, ja que no podia anar caminant pel càmping xopa.Va pujar a la bici i seguidament jo em vaig posar dreta a darrere seu, aquell petit viatge va ser del millors de la meva vida, Jo reia, ell reia i ens explicàvem coses, coses que mai li hauria explicat a ningú, o jo sabia que ell era de confiança, bé no ho sabia , només ho intuïa. Ja esta, es aquí, li vaig indicar a en Ferran.va parar la bici , vaig baixar i em va dir:

Dema anirem tots a fer una excursió a una muntanya de aquí a prop, i ens quedarem una nit allà, en tendes de campanya i el dia següent tornarem, pots venir si els teus pares et deixen...

Jo tota convençuda li vaig respondre:

Ja, només hi ha dos problemes, Primer ,estic amb una amiga i no la puc deixar sola, i segon, Nomes estem nosaltres dos, no hi ha cap pare al que li pugem preguntar...

Ell va riure i va dir que per la tarda vindria i ens o acabaria de explicar ,i ens vam dir adéu com amics que érem. Tot seguit vaig tancar la porta i vaig deixar anar un sospir, vaig veure totes les persianes baixades i les llums apagades i de sobte es va obrir una llanterna que m’ apuntava a la cara, espantada vaig deixar anar un xiscle, i una veu dolça em va dir que estès tranquil·la que no era pas cap Psicòpata i no em volia matar. Era la Clara , i després d’ un llarg interrogatori amb la llum de la llanterna a la cara, van tocar a la porta, eren en Ferran i en Pol, que es van estranyar al veure-ho tot tan fosc. I lis vaig explicar que la Clara m’havia fet un interrogatori, després de explicar-los  tot això , en Pol va preguntar si al final hi aniríem, la Clara em va mirar.

Capítol 2

Després d' un viatge ple de musica i radio flaixbac vam arribar al càmping, la Clara i jo vam baixar vam agafar les maletes, vam dir adéu als pares i vam quedar-nos mirant com aquell cotxe gris anava cada cop més lluny fins que va girar a la cantonada , després d' això vam bufar i vam dir
- un, dos i tres!
ens vam girar i vam observar ho que seria el nostre habitatge durant l'estiu, era com tothom els imagina, coberts de pinassa amb petites cases de fusta, i ple de nenes i nenes de totes les edats jugant entre ells....
Era perfecte, vam anar a una caseta amb un cartell que hi posava " recepció " i vam demanar la clau ens havia tocat la caseta 222, vam anar caseta per caseta mirant avera quina portava el numero 222, fins que per fi vam arribar, i vam introduir aquella clau, que ens obriria la porta de la nostre llar. vaig tirar la meva maleta al terra i vaig pujar les escales corrents i vaig obrir una porta on vas trobar dos llits , vaig asseurem a un llit i després a l' altres, i vaig estirar-me al més còmode i vaig dir:
-MEU!
Aquella simple paraula va ser la que em va donar el privilegi del llit més còmode.
Mentre la Clara desfeia la  seva maleta , jo vaig anar a donar un vol pel càmping per veure com era, Hi havia un llac, amb aigua cristal·lina, mi hi vaig acostar i va ser tanta la mala sort que vaig caure des de aquella petita construcció de fusta, fins l' aigua, i un grup de nois i noies de la meva edat que estaven a l' aigua em van venir a ajudar:
-se que l' aigua esta fresca  i que no ho has pogut resistir, però dona.. per lo menys treu-te les sabates...
vaig riure, em vaig sentir millor al saber que no s' en riurien de mi, al saber que havia fet nous amics,vaig contestar-li la broma a aquell nen diguent-li:
esque anava tant despistada mirant l' aigua fresca que  em pensava que les bambes eren impermeables...
va riure i em va oferir portar-me en bicicleta fins la caseta perquè no tingues que anar fins allà tota mullada